La muntanya o la serra de Sant Mamet, està situada tota ella dins de la comarca de la Noguera. És la primera serralada de certa importància que ens trobem a partir de les esplanades de la Noguera i l’Urgell, pòrtic del Montsec al qual s’uneix a través del Coll d’Orenga. Assoleix els 1.391 metres d’altitud i s’estén des de ben a prop de la Noguera Pallaresa (pantà de Camarasa), al poble de Figuerola de Meià, fins la riba del Segre, a Alòs de Balaguer, municipi al qual pertany. Forma tot un seguit de turons suaus i arrodonits, que contrasten amb les aspres cingleres de la serra veïna.

En el punt més alt hi ha enclavada l’ermita que du el mateix nom i annex a ella, el refugi lliure. L’ermita va romandre prop de cent anys pràcticament en ruïnes, fins que ara fa quatre dies, l’any 2000, se’n va restaurar tot el conjunt gràcies a l’esforç desinteressat dels veïns d’Alòs. Altre temps, actuava de punt de trobada ancestral dels habitants dels poblets de l’entorn, que hi acudien per celebrar-hi un aplec. El Sant devia ser el patró de les dides perquè conten que tenia facultats per augmentar el cabal de llet de les mares en període de lactància. Des d’Alòs parteix una pista que en unes quinze mil passes de pagès ens hi duria, còmoda i pràctica a més no poder si hi anem a cavall d’algún giny mecànic, dura i ensopida si la fem en bicicleta, monòtona i avorrida si la fem a peu.

Des del Coll d’Orenga, on deixarem el Montsec a la nostra esquena, enfilarem decidits rostos amunt; això ens permetrà de conèixer una vessant per a molts inèdita d’aquestes muntanyes. La gratificant sensació de petjar terreny assaonat i ufanós serà ben present. Els trossos i els bancals, amb el cereal ja a punt d’espigar durant el mes d'abril, ens mostrarà el verd més intens, més exuberant. Tot el perímetre de la muntanya ofereix el mateix perfil, gairebé. Amples costes aparentment pelades, mil camins, tria el que vulguis. Ens enfilarem per un corriol dret com un ciri, intens però curtet, fins que el pendent afluixa i ens aboca inequívocament a l’ermita i al refugi.

Hi podrem fer un mos i hi podrem beure aigua de la cisterna, ben carregada que deu estar, contemplant des de privilegiat mirador el marc de passades excursions. Carenejant apaciblement per terreny pla i agradable, ens n’anirem allunyant, de l’ermita, a la recerca de la cruïlla adequada, camí de baixada impetuós com la pujada, fins a la Vall d’Ariet, de Caps, per ser precisos. Caps, per aquestes terres, és l’invers de sóls, altrament dit dalt i baix, superior i inferior, sobirà i jussà. De primer, el petit nucli de Cal Ros, del qual aviat només en quedarà el nom perquè de les antigues cases només en resta alguna paredota esbotzada, engolida pels esbarzers i les heures. El veurem una mica de lluny, entremig d’un oceà de blat i d’ordi en estat efervescent.

Anirem resseguint el camí fins que deixi de ser-ho, fins que s’eixampli irremeiablement i esdevingui novament pista, ara per poca estona, fins un altre grupet de cases igualment enrunades, lamentables. Cal Franciscano a l’esquerra, els descendents avui a Alòs, Cal Maleno a la dreta i Cal Moliné de front, ambdós a Santa Maria. Enmig, el que devia ser l’era, que encara conserva aquell agradable encant de racó de poble, que encara convida a asseure-s’hi, i que, si acluques una estona els ulls... De l’era en parteix un corriol obac i curt, en decidit descens. Per l’herbei selvàtic travessem fins a un rost petri que talment sembla un cinglo ajegut, prou per passejar-nos-hi còmodament. No tardarem a advertir unes curioses motllures en la seva superfície, cada vegada més fondes i nombroses.

Encara hi ha qui no es vol creure que això no és altra cosa que petjades, ni més ni menys que de dinosaure, i no el senyal que deixarien bous, vaques i altres bèsties de tant llepar la sal que, suposadament, algú els abocaria, això si, fa molts anys. Bona traça haurien de tenir, els quadrípedes d’aquest indret, com els veïns de la Conca Dellà, cèlebres perquè han sabut fer uns forats molt semblants també en roca viva. Molt més que els d’aquests verals que, vés a saber per quin misteriós motiu, no han gaudit de l’impuls “oficial” que sens dubte també mereixen. Després d’haver vist les petjades i l’agradable doll d’aigua que neix als seus peus farem mitja volta i retornarem a l’era i prosseguirem el nostre camí, sempre amb els bancals a les vores, esquitxats de solitaris masos decrèpits i corrals per les ovelles.

Al bell mig de la vall, en un punt indeterminat, girarem a l’esquerra, deixarem per una altra ocasió els sóls i ens abocarem a l’obac, i, evitant gatoses i garrics, esquivant punts massa atapeïts de malesa i algún cingletell torrecollons, farem cap al fons del barranc, travessarem el torrent circumstancialment cabalós i remuntarem breument per assolir altra vegada l’acollidora Conca de Meià.

Vicenç Colomé i Puig (Sant Vicenç de Montalt, abril 2007)