|
cienciesnaturals.com
Microorganismes i malalties infeccioses
Textos complementaris del tema 2, apartat 2.2
1.- Algunes malalties bacterianes
1.1.- La lepra
És provocada pel bacil de Hansen o Mycobacterium leprae
que es transmet per via cutània amb el contacte directe
amb les lesions o ferides. També cal admetre la possibilitat
de que la lepra es transmeti per l'aire. Sembla ser originària
d'África central. Va arribar a Egipte, el primer focus
històric conegut, cap al 4600 a. C. provenint dels esclaus
d'Etiopia. A la Xina hi ha constància de la malaltia l'any
2000 a. C., propagant-se pel Japó, Indoxina i Malàsia,
i quedant un focus important a l'Índia. Àrabs,
turcs i sobretot jueus propagaren la malaltia per Europa a partir
dels nuclis portuaris. Des dels segles II i III la lepra s'espandeix
pel litoral mediterrani i ràpidament es manifesta de forma
epidèmica per tot Europa. A partir del segle VII es fundaren
els anomenats "lazaretos" per aïllar els malalts.
Entre els anys 1000 i 1400, en l'Europa de les creuades i coincidint
amb catàstrofes naturals, es va produir el més
alt creixement de la malaltia, amb l'arribada de malalts de Síria
i Palestina. La millora del nivell de vida que es donà
a partir del segle XV i l'efecte de l'aïllament dels malalts
van contribuir al declinament de la malaltia.
A Amèrica hi va arribar des d'Àsia, segurament
amb els primers pobladors procedents de la Polinèsia ja
que s'han trobat lesions leproses en mòmies precolombines.
Més endavant, amb els espanyols, els portuguesos i el
mercat d'esclaus negres, va reintroduir-se la malaltia. A partir
del segle XVIII, segurament a causa de l'abolició de les
mesures rigoroses que s'implantaren a l'Edat Mitjana i a l'augment
de treballadors turcs, marroquins i argelins, va augmentar de
nou el nombre de malalts a Europa. L'any 1980 a Catalunya hi
havia 543 casos enregistrats de lepra. Cal remarcar que el nivell
socioeconòmic dels afectats era molt baix. El problema
de la lepra és voltat d'ignorància; la por i els
mites redueixen la possibilitat d'establir un programa efectiu
de gestió que comporti, entre d'altres finalitats, un
diagnòstic precoç i un tractament eficaç.
Els prejudicis existents tendeixen a influir sobre la societat
i sobre el concepte que té el malalt de si mateix, contribuint
a la disminució de les probabilitats de restabliment i
de reinserció social.
1.2.- El còlera
Aquesta malaltia infecciosa és provocada pel vibrió
colèric, un bacteri en forma de cilindre curt i corb.
L'aparició del còlera és paral·lela
a la història de les rutes comercials amb països
exòtics, com les del mitjà i extrem Orient i l'Índia,
que es donaren amb el colonialisme del segle XIX. Arrel d'aquests
contactes, vàries pandèmies assoleixen Europa fins
l'any 1817. L'any 1883, durant la cinquena pandèmia a
Egipte, Koch va aïllar l'agent causal de la malaltia: el
vibrió colèric Vibrio comma o cholerae.
L'any 1906, Gostschlich descobreix una soca diferent anomenada
"El Tor" i que va ser la causant de la setena pandèmia.
Actualment, aquesta malaltia és endèmica de la
zona de Bengala a la península Indostànica, al
Delta del Ganges i al Brahmaputra.
Hi ha dos tipus de transmissió, la hídrica i la
interhumana. En el primer, l'aigua es contamina per les femtes
dels malalts de còlera. Els portadors, un cop curats no
eliminen vibrions colèrics per la femta. En canvi, en
les infeccions per la soca "El Tor" s'ha comprovat
que hi ha portadors crònics. En la transmissió
interhumana intervenen les mosques i els aliments; aquest darrer
tipus però, és poc important donada la fragilitat
del microorganisme enfront de condicions ambientals desfavorables.
La profilaxi del còlera passa per un bon control de les
aigües potables i per la lluita contra les mosques. Quan
anem de viatge a un país endèmic de còlera
hem de procurar consumir només aigua bullida, aliments
cuits i vacunar-nos. A les persones que han estat en contacte
amb malalts de còlera caldrà administrar-els-hi
tetraciclines.
1.3.- Infeccions per salmonel·les
Les salmonel·les són un grup de bacils que formen
un gènere en el qual hi ha espècies que poden infectar
i provocar malalties (salmonel·losis) en l'espècie
humana com, per exemple, les diarrees bacterianes.
Les dues salmonel·losis més esteses són
la febre tifoide i la gastroenteritis. La febre tifoide la provoca
la Salmonel·la typhi. El mecanisme de contagi és
a través de portadors sans, persones que eliminen el bacteri
amb la femta perquè han patit la malaltia i no han estat
ben tractats o bé perquè s'han contagiat sense
arribar desenvolupar la malaltia infecciosa. Quan aquests portadors
sans manipulen aliments, sense tenir una bona higiene després
de la defecació, contaminen els aliments. També
es pot transmetre mitjançant les mosques i, sobretot als
llocs on la malaltia és molt freqüent, es transmet
a través de l'aigua. Els símptomes més característics
de la febre tifoide són la febre, l'abatiment o la postració,
el dolor abdominal i una erupció rosada a la pell. El
tractament es fa amb antibiòtics. No s'ha de confondre
aquesta malaltia, per la similitud del nom, amb el tifus. El
tifus epidèmic o exantemàtic és una malaltia
greu, de caràcter epidèmic en les èpoques
de fam i misèria, caracteritzada per febres molt altes
i contínues i trastorns nerviosos i mentals. Hi ha una
forma benigne, el tifus endèmic, que es considera una
recaiguda molt tardana del tipus clàssic. Els tifus són
provocats per bacteris del grup de les Rickettsia,
i es transmeten pels polls de la roba. La gastroenteritis que
vol dir inflamació de l'estómac i de l'intestí,
la provoquen les salmonel·les en general. També
es contagia a través d'aliments que hagin estat manipulats
per portadors de la malaltia sense prendre mesures higièniques
adequades. Els seus símptomes són nàusees,
diarrees, febre i vòmits. La femta és líquida
i aquesta malaltia és molt més lleu que la febre
tifoide. El tractament es basa en líquids i dieta astringent
com l'arròs.
La prevenció de les salmonel·losis es fa tractant
el portadors i evitant la contaminació dels aliments i
de l'aigua: és molt important la cocció, l'emmagatzematge
i la manipulació dels aliments, la refrigeració
d'aus, carn i ous, i el rentat de les verdures i les fruites.
1.4.- El tètan o tètanus
És una malaltia molt greu de difícil tractament
però que té una prevenció totalment eficaç
si es realitza de manera correcta. La provoca un bacteri, Clostridium
tetani, que es troba en els sòls i en els excrements
d'alguns animals, i que té la propietat de formar espores.
Quan ens fem una ferida els bacteris hi penetren però
no envaieixen la resta del cos. Desprenen una toxina que ataca
el sistema nerviós, provocant espasmes musculars i convulsions.
Els símptomes més freqüents són la
dificultat per engolir, la rigidesa de coll, braços o
cames, el mal de cap, la febre, el dolor de gola, l'inquietud
i les esgarrifances. Els músculs de les galtes queden
contrets i el malalt queda amb un somriure fix, la rialla sardònica.
La prevenció és molt eficaç i es porta a
terme amb la vacuna antitetànica que està dins
del protocol de vacunes infantils. De totes maneres, com que
els efectes de la vacuna es perden amb el temps, es recomana
continuar amb les vacunacions periòdiques en l'edat adulta,
cada deu anys.
1.5.- La tuberculosi
La tuberculosi en el passat va tenir uns índexs de mortaldat
i d'incidència molt alts. És una malaltia que afecta
a l'aparell respiratori de l'espècie humana però
que es pot estendre a altres òrgans del cos. És
causada pel Mycobacterium tuberculosis, un bacil que es
contreu per via aèria. Quan un malalt tus, es contamina
l'aire per les petites gotes de saliva amb bacteris que hi queden
suspeses.
La prova de la tuberculina consisteix a posar bacteris de la
tuberculosi en contacte amb la pell (la capa subcutània).
Si hi ha reacció (inflamació, vermellor) vol dir
que la persona en qüestió ha tingut contacte amb
els bacteris i ha desenvolupat anticossos encara que no presenti
la malaltia.
Quan els bacteris entren en contacte per primera vegada amb els
teixits pulmonars es desencadena una reacció que pot passar
inadvertida però que va acompanyada per la formació
de defenses (anticossos). Per infeccions repetides o per disminució
de defenses internes, l'infecció pot derivar cap a malaltia
infecciosa, que va acompanyada de la destrucció del teixit
pulmonar i la formació de cavitats.
Els símptomes de la tuberculosi són: tos amb esputs
que poden ser de sang, febre i pèrdua de pes. El tractament
és a base d'antibiòtics específics. Quan
es detecta un malalt s'han de tractar amb antibiòtics
de prevenció els familiars i les persones que hi tenen
un contacte més directe.
1.6.- La sífilis
Abans del descobriment de la penicil·lina, la sífilis
va ser una malaltia que provocà grans mortaldats i causà
greus lesions. És causada pel bacteri Treponema pallidum,
que no pot sobreviure fora del cos humà. Es contagia per
contacte sexual i figura en el grup de malalties de transmissió
sexual (MTS). A més a més de les lesions cutànies,
sobretot en els genitals, amb el temps pot provocar lesions en
el sistema nerviós i en el cor. El bacteri també
pot passar a la placenta i pot contagiar al fetus fins a causar-li
greus malformacions (sífilis congènita).
El tractament es basa en la penicil·lina i la prevenció
és la mateixa per a la resta de MTS: ús del condó
o preservatiu i una bona higiene de la zona genital.
Per més informació, consulteu a la xarxa:
Tornar a l'índex de Microorganismes
i malalties infeccioses
Tornar a la pàgina principal
Podeu contactar amb nosaltres a: editor@cienciesnaturals.com
© 2000 Xavier Varela
|