cienciesnaturals.com

Microorganismes i malalties infeccioses -data d'actualització: 30.08.2004-

Textos complementaris del tema 4

1.- Algunes malalties víriques (1)

1.1.- El refredat comú
El refredat comú és una afecció catarral d'origen víric o al·lèrgic de l'aparell respiratori, normalment sense febre, que es manifesta amb inflamació de les vies respiratòries: nas, sins paranasals, coll, laringe i, fins i tot, la tràquea i els bronquis.
Els principals símptomes són: molta mucositat, esternuts, tos, mal de cap i malestar general. L'aparició del refredat comú té un cert caràcter estacional ja que les èpoques d'una major incidència són la tardor, el pic de l'hivern i la primavera.
El refredat comú és provocat per una àmplia varietat de virus, essent, però, els rinovirus els responsables d'un 30 a un 60% dels casos de constipats. El tipus de virus predominant acostuma a variar segons l'estació de l'any; així, per exemple, els refredats de primavera, o estiu, estan provocats per picornavirus, mentre que els refredats que apareixen al final de la tardor i a l'hivern solen ser infeccions de paramixovirus o mixovirus.
El període d'incubació dels virus és variable: entre 24 i 72 hores però pot arribar fins als 10 dies.
El contagi del refredat és molt fàcil: els virus es transmeten a través del contacte amb objectes o a través de partícules de saliva provinents dels esternuts o d'enraonar.
No es coneixen els factors que predisposen a les persones a refredar-se ja que el refredament de la superfície corporal no és la causa directa dels refredats. No obstant, en aquestes situacions de refredament hi ha una vasoconstricció de la mucosa nasal que podria afavorir l'entrada dels virus responsables del refredat. La fatiga excessiva, l'estrès emocional, al·lèrgies nasals o la fase intermèdia del cicle menstrual, sí són factors que poden facilitar la infecció.

1.2.- La grip
La grip és una malaltia vírica que ja va descriure Hipòcrates cap allà l'any 412 a.C. La primera pandèmia de grip coneguda va ser el 1580. Durant el segle XX hi ha hagut tres grans pandèmies de grip, als anys 1918, 1957 i 1968.
Hi ha tres tipus de virus de la grip: A, B i C, i diferents subtipus d'A. El tipus A es va aïllar per primera vegada l'any 1933 i el tipus B, l'any 1940. El tipus C, menys important, produeix gairebé els mateixos símptomes del refredat comú i normalment no és responsable dels processos gripals.
El virus de la grip es contagia a través de les gotetes procedents de la tos i els esternuts de les persones infectades.
La grip afecta les vies respiratòries superiors i inferiors, i els símptomes més comuns són febre, mal de cap, mal de coll, tos seca, dolors musculars i debilitat general. També acostuma a haver-hi congestió nasal, mucositat i ulls plorosos. Les persones grans que, a més a més, tenen malalties cardíaques cròniques, pulmonars o que són diabètiques, poden patir complicacions greus que requereixen hospitalització o, fins i tot, poden morir.
Tant les epidèmies com les pandèmies de grip es produeixen per canvis en les proteïnes de la superfície externa de les partícules virals. Aquestes proteïnes s'anomenen antigèniques: hemaglutinina (HA) i neuraminidasa (NA). Les persones que han patit una grip no són resistents a les infeccions de virus que presenten noves hemaglutinines o neuramidases. Així, quan de manera espontània, en un malalt, apareixen virus amb noves proteïnes antigèniques, la infecció s'escampa, augmenten els malalts de grip i poden desencadenar-se les epidèmies i les pandèmies. Els canvis en els virus sovint succeeixen en hostes animals. Els virus que van provocar les tres grans pandèmies del segle XX es van originar en ocells o en porcs i la majoria de la gent no tenia immunitat, és a dir, anticossos, cap a aquests subtipus nous de virus.
El cicle víric dura entre quatre i sis hores. La malaltia apareix al cap de 18 i 72 hores després de la infecció. Els símptomes tenen una durada mitjana de cinc dies durant els quals el millor per al malalt és quedar-se descansant al llit. La grip es pot complicar i provocar una pneumònia.

1.3.- La verola
Se suposa originària de l'àrea geogràfica del Mar Càspia i, arrel de l'invasió dels Huns, es va disseminar per Europa oriental i fins Àsia. A l'Europa de l'Edat Mitjana, la "verola major" va arribar a matar un terç dels malalts i d'aquí es va difondre a Amèrica.
Cap el 1798, Edward Jenner (1749-1823), un metge rural anglès va observar que les persones que havien patit un tipus de malaltia anomenada "vacuna", pròpia de les vaques, no agafaven la verola major o clàssica, que era una malaltia molt més perillosa.
La malaltia "vacuna" s'encomana treballant amb les vaques i produeix una erupció de pústules, especialment a les mans. A l'època de Jenner qui més la patia eren les noies que munyien les vaques, i això probablement li va suggerir la gran idea. Amb una agulla estèril va prendre una petita quantitat de pus de les pústules de la mà d'una noia afectada i la va traspassar a unes esgarrapades que va fer a la pell d'un noi sa, que aviat va agafar aquest tipus benigne de malaltia. Però l'experiment de Jenner estava a mig fer. El noi es va recuperar d'aquesta malaltia i dos mesos més tard, arriscant-se molt, Jenner va injectar al braç del noi pus procedent de grans d'altres persones que tenien verola. Afortunadament per a Jenner, el noi no va tenir la malaltia.
A més de la verola clàssica, que té com a focus principal el subcontinent Indostànic, hi ha la verola menor que té una letalitat un 40% inferior a l'anterior i que es dóna a la meitat nord d'Amèrica.
L'Organització Mundial de la Salut, l'any 1967, inicià un programa d'erradicació mundial de la verola. Aquesta malaltia té com a característiques favorables per ser combatuda el seu període d'incubació (2 setmanes), que només es transmet de persona a persona, que no hi ha portadors crònics o infectats asimptomàtics i que es pot fer l'administració de la vacuna a les àrees endèmiques.
Durant anys va existir un Servei Mundial de Vigilància on s'estudiaven tots els casos de verola evidents i sospitosos, i s'aplicava la vacunació de la població en situació de risc. L'any 1980 l'OMS anuncia l'erradicació de la verola en el món.
L'agent causal era un virus de la família dels poxvirus i tan sols s'encomenava de persona a persona. El malalt era contagiós durant el període d'incubació i al llarg de tota la malaltia. En un principi el contagi era per transmissió aèria i, després, per secrecions i lesions cutànies.

1.4.- La sida, feu clic aquí!


tornar a l'índex de Microorganismes i malalties infeccioses


inici pàgina
tornar a la pàgina principal
Podeu contactar amb nosaltres a: editor@cienciesnaturals.com


© 2000-04 Xavier Varela