|
cienciesnaturals.com Ciències de la Terra i del medi ambient Activitats complementàries 19.- Lectures i exercicis: El delta de l'Ebre 1) El riu més cabalós de la Península Ibèrica, l'Ebre, forma en el tram final un dels deltes més extensos de la Mediterrània (320 km2). La gran diversitat d'ambients i l'encara excel·lent grau de conservació fan que sigui la zona humida més important dels Països Catalans i la segona, després de la Camarga, de la Mediterrània occidental. El delta de l'Ebre, endinsat uns 22 km en l'ambient marí, té una forma lobulada ja que els processos fluvials predominen sobre els d'erosió marina. La configuració actual és el resultat d'un intens joc de forces entre la descàrrega al·luvial, els corrents marins, la climatologia i, de manera més recent, les pertorbacions d'origen humà. Malgrat l'absència important de relleu, la plana deltaica es presenta com un complex mosaic d'ambients que posa en evidència l'alta heterogeneïtat de les condicions físico-químiques dels sòls i de les aigües. Aquesta gran heterogeneïtat, que cal considerar tant des del punt de vista temporal com espacial, crea una multitud de nínxols ecològics en superfícies molt reduïdes. No és gens estranya, doncs, l'elevada diversitat biològica. La gènesi del delta de l'Ebre s'inicià al començament del darrer període post-glaciar (fa uns 20.000 anys). El desglaç d'importants masses de gel polar provocà una elevació del nivell marítim, ascens que es produí mitjançant diverses estabilitzacions esglaonades. L'última, produïda uns 2.500 any aC, marca el nivell de partida de la configuració actual. En un primer moment, tot just quan l'home debutava en la colonització del territori adjacent, la progressió fou lenta i estigué dominada pels factors naturals. Entre els segles XIV i XIX, el procés de creixement s'accelerà, possiblement lligat a l'augment de la desforestació de la conca de l'Ebre i el consegüent increment de l'erosió. A partir del segle XIX, la influència de l'home en l'evolució del delta és decisiva. La construcció dels canals de la dreta (any 1857) i de l'esquerra (any 1912) consolida l'expansió del conreu de l'arròs. De manera immediata, la transformació agrícola de marjals i sosars creix a un ritme vertiginós fins al punt que, a la dècada dels anys vuitanta, els únics espais que resten sense modificar es localitzen a la perifèria del delta i representen només un 20% de la superfície total. Així i tot, la influència de l'agricultura en les àrees considerades com a naturals no és menyspreable, especialment en el cas de moltes llacunes litorals on la descàrrega d'aigües d'origen agrícola ha transformat les condicions hidrològiques del medi. D'altra banda, la construcció de grans pantans a la conca de l'Ebre ha fet disminuir l'aport d'al·luvions de manera que l'erosió marina iguala o, fins i tot, supera la progressió deltaica. El clima, de tipus mediterrani marítim, es caracteritza per la importància de dos vents: el mestral, vent sec del nord-oest, i el llevant, de component est i principal portador de la pluja. Estat de conservació El funcionament del parc durant aquest període ha estat acompanyat d'un augment de la major part de les poblacions d'ocells nidificants i hivernants, fruit sobretot de la major vigilància de les zones de nidificació i de la major racionalitat dels aprofitaments cinegètics. Això no obstant, el futur que planeja sobre el delta no és del tot esperançador. A part la problemàtica que afecta el conjunt de la plataforma física del delta (retenció d'al·luvions en els pantans, augment de la salinització per efecte del transvasament d'aigües de l'Ebre, etc.), una gran part de les actuacions del parc són limitades per raó de la titularitat privada de moltes de les zones que gestiona. Molt més greu és la manca d'una planificació global que consideri el desenvolupament econòmic del delta però al mateix temps garanteixi la pervivència dels seus valors naturals. Alguns tipus d'aprofitaments econòmics (piscicultura, urbanitzacions, ports esportius) tenen efectes totalment catastròfics si s'apliquen a les àrees naturals. La creació d'una zona de pre-parc, incloent-hi els arrossars que envolten les llacunes, és del tot imprescindible: molts dels ocells que nidifiquen dins del Parc s'alimenten en els conreus adjacents. Finalment, cal esmentar el problema de la modificació del cicle hidrològic i la contaminació d'origen agrícola (adobs, pesticides) que afecta les llacunes. HISTÒRIA NATURAL dels PP:CC.: Espais naturals (volum annex d'aa.vv. i coordinació de Josep del Hoyo i Calduch), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona, 1992. 2) (...) El riu Ebre a la part baixa
és gairebé una canonada. El riu circula encaixat
entre muntanyes i no presenta una gran plana d'inundació
fins gairebé el mateix delta. L'aigua que passa per aquesta
canonada ve regulada pels embassaments de Mequinensa i Riba-roja,
que tenen una funció bàsicament hidroelèctrica,
però funcionen molt bé per diluir la contaminació
del complex industrial de Flix, per a la refrigeració
de la central nuclear d'Ascó i per assegurar aigua als
regants de l'Ebre. 3) El río Ebro tiene una cuenca de escorrentía de 88.835 km2 lo qual equivale a un sexto de la superficie total de España. Además del río Ebro hay una serie de pequeños torrentes que durante las épocas de lluvias aportan sedimentos al delta. Estos torrentes nacen en las inmediatas estribaciones montañosas al delta y forman pequeños abanicos de deyección en el contacto entre el Pleistoceno y la llanura deltaica. (...) El delta del Ebro constituye un ejemplo de delta donde se marcan tanto la influencia fluvial, por la notable proyección de la llanura deltaica mar afuera, como los procesos costeros, reflejados en la regularidad de la línea de costa y gran extensión de flechas litorales y llanuras de arena. Este delta se puede considerar un caso intermedio entre el tipo de <<deltas dominados por el río>>, con el ejemplo clásico del delta del Mississipí, y de <<deltas dominados por las olas>>, un ejemplo de los cuales es el delta del Senegal. Entre los factores que influencian el desarrollo deltaico, destacan primordialmente dos: el río Ebro y los procesos costeros no periódicos, tales como los temporales de levante y las secas (1). El río Ebro se caracteriza por una gran irregularidad estacional de la descarga fluvial, grandes crecidas y períodos de fuerte estiaje. Es de destacar el notable decrecimiento del caudal fluvial (del orden del 15%) en las últimas décadas, que ha sido el resultado de la construcción de grandes presas. Las oscilaciones del nivel del mar, del orden e 70 cm, condicionan la evolución de la llanura deltaica, y en especial de los ambientes palustres, produciendo cambios notables de salinidad y favoreciendo la inundación de extensas áreas de las llanuras de arena. Los temporales de levante ejercen una gran influencia sobre la evolución de la línea de costa, procesos litorales y de transporte de arena. El efecto combinado de las grandes crecidas del río y procesos costeros rigen la distribución de la descarga fluvial y pueden ser un agente importante que favorezcan la difluencia del río para crear un nuevo cauce. (...) El frente deltaico está caracterizado por la existencia de barras de arena y es el área de crecimiento más activo durante toda la evolución del delta. El actual frente deltaico del Ebro inició su desarrollo hacia el año 1937 después de una gran crecida del río que favoreció la apertura de un nuevo cauce funcional hacia el Norte. Las flechas litorales que flanquean el delta están formadas por sedimentos procedentes de dos fuentes diferentes: fluviales transportados desde la boca del río por deriva litoral y sedimentos derivados de la erosión de antiguos lóbulos deltaicos abandonados. (1) Las secas son olas de gran longitud de onda que afectan al mar sumando su efecto al de las mareas y olas normales. Estas ondas largas son generadas bajo condiciones atmosféricas bien definidas, coincidiendo ya sea con fuertes cambios barométricos o como resultado de fricción a gran escala entre fuertes vientos de larga duración y el mar. Andrés Maldonado: Introducción geológica al delta del Ebro, Barcelona, 1977 [fragments del treball publicat a: Els sistemes naturals del delta de l'Ebre, Institució Catalana d'Història Natural, Barcelona, 1977] Exercicis:
Més informació del PHN: dossier de Vilaweb i la Plataforma en defensa de l'Ebre.
|
