|
cienciesnaturals.com
Biologia
Activitats i exercicis de bioquímica
(3) [pdf]
17.- Escriure
la fórmula abreujada d'un àcid gras saturat de
18 carbonis.
18.- Escriviu
la fórmula de la lisina (Lys) un aminoàcid amb
el següent grup R - : NH2 - [CH2]4-
19.- Ahmed
és un jove hindú; tot i que té 16 anys ja
no va a l'escola perquè ajuda al seu pare a la feina;
fa de repetidor. Ahmed amida 1,60 m i pesa 49 quilos. La seva
dieta es basa en l'arròs i la verdura, i pocs dies poden
menjar carn o peix. A la seva dieta hi ha uns 25 grams/proteïna/dia.
Què hi ha d'anormal en l'alimentació d'Ahmed?
20.- Lectura
i qüestions:
L'obesitat és
un dels problemes de salut pública més important
en els països desenvolupats. Diferents estudis indiquen
que la seva incidència en els EE.UU. oscil·la entre
el 25 i el 34% de la població adulta, entre el 25 i el
30% en adolescents i entre el 10 i el 15% en nens (-es). El fet
més preocupant és que les dades del Servei Nacional
de la Salut i Seguiment de la Nutrició nord-americà
demostren que, en el període comprès entre 1963
/ 1965 i 1976 / 1980, es va produir un increment de la persistència
de l'obesitat en nens (-es) de 6 a 11 anys, del 54% i del 39%,
en adolescents de 12 a 17 anys.
En l'Estat Espanyol no es disposen de dades globals. De les investigacions
realitzades en diferents comunitats autònomes es dedueix
que la incidència de l'obesitat gira al voltant del 6%
per a tots dos sexes en la població prepuberal, i al voltant
del 9 i del 10% per els nois i les noies púbers respectivament.
La preocupació per l'obesitat infantil en l'edat pediàtrica
té un doble fonament. En primer lloc, la tendència
a perpetuar-se al llarg del temps, segons l'edat en que s'inicïi
i en funció de la seva intensitat. Existeixen tres períodes
crítics per al desenvolupament de l'obesitat: el període
prenatal, el període de desenvolupament de l'adipositat
corresponent als 5-7 anys, i al període de l'adolescència.
És difícil de predir si un nen o una nena obesa
es convertirà en una persona adulta obesa, sabem però,
de diferents treballs que aproximadament el 40% dels nens (-es)
de 7 anys i el 75% dels i de les adolescents obesos (-es) seran
persones adultes obeses. Actualment s'accepta que hi ha factors
genètics o hereditaris i factors ambientals que conflueixen
en l'aparició de l'obesitat. Els factors genètics
determinen quins individus poden ser obesos si porten un determinat
estil de vida, però serà aquest estil el que decidirà
si es converteixen en obesos reals. L'herència determina
la predisposició però és l'ambient el que
fixa la persistència de l'obesitat.
El tractament de l'obesitat és difícil, ja que
només d'un 10 a un 30% de les persones tractades eficaçment
consegueixen mantenir la pèrdua de pes. És necessari
doncs, realitzar programes preventius dirigits principalment
als nens (-es) "de risc" (fills o filles de pares obesos)
i en els períodes crítics per al desenvolupament
de l'obesitat (abans dels 5-5.5 anys i durant l'adolescència).
S'ha calculat que una profilaxi correcta pot prevenir fins al
15% d'homes adults obesos i un percentatge més alt en
les dones.
(Text adaptat
de: "Obesidad Infantil" J. Dalmau, Investigación
y Ciencia, Agost 95)
20.1.-
Si a Catalunya hi ha 40.000 nenes i nens de 10-11 anys, segons
les dades de la lectura anterior, quantes persones obeses hi
ha en aquest segment de la població?
20.2.- Segons les dades de l'anterior qüestió,
quantes d'aquestes persones joves seran adultes obeses?
20.3.- Si aquests 40.000 preadolescents fossin nord-americans,
quina seria la quantitat de persones obeses?
20.4.- Segons els resultats de la 13.2, si el 80% de les
persones obeses inicien tractaments per a la pèrdua de
pes, quantes d'elles conseguiran mantenir la pèrdua de
pes?
21.- Lectura
i qüestions:
<<De entre muchas clases de moléculas
biológicas que encierra la célula, tres han acaparado
el mayor interés: las proteínas, el ARN y el ADN. Todas són macromoléculas,
es decir, moléculas de gran tamaño que forman polímeros
lineales construidos a partir de unidades simples o monómeros.
Hace 20 años, la atención se centraba principalmente
en las proteínas. La razón, vista desde hoy, era
obvia. Ciertos tejidos especializados acumulan grandes cantidades
de una sola clase de proteína. Así, los globulos
rojos son casi hemoglobina pura, el cartílago está
constituido mayoritariamente por colágeno y el pelo por
queratina.
En el último cuarto de siglo, el centro de atención
se desplazó gradualmente desde las proteínas hacia
otras macromoléculas, primero hacia el ARN y, más
recientemente, hacia el ADN. A ello contribuyeron dos razones
importantes. La primera derivaba, paradójicamente, del
gran éxito obtenido por la bioquímica proteica,
que produjo una avalancha de datos sobre miles de proteínas
y reacciones bioquímicas.
No tardó en advertirse que el minucioso estudio de los
árboles difícilmente aportaría una comprensión
del bosque. ¿Quién era el responsable de la organización
y orquestación de tan compleja batería de estructuras
y procesos? La respuesta no residía en las proteínas,
sino en la profundización de la genética y en los
ácidos nucleicos, portadores de al información
genética.
(...) El ADN puede cortarse, modificarse y volverse a ensamblar;
puede mutiplicarse en miles de copias. Más aún,
con ADN se fabrica ARN y luego moléculas proteicas de
la clase y constitución deseadas. La técnica experimental
básica para estas manipulaciones se denomina clonación
de genes, y gracias a ella, por encima de cualquier otro factor
que consideremos, ha cambiado la faz de la biología.
El fundamento en que se asienta la clonación de los genes
se levantó en 1953, cuando James Watson [1] [2: en anglès] y Francis
Crick describieron
la estructura en doble hélice del ADN. Una molécula
de ADN consiste en una cadena de nucleótidos, cada uno
de los cuales contiene una de las siguientes bases: adenina (A),
guanina (G), timina (T) i citosina (C). En una cadena de la doble
hélice, A se aparea con T en la otra cadena, y G se aparea
con C; ambas cadenas son, pues, complementarias. La secuencia
de bases especifica el orden en que se unirán los aminoácidos
para formar las proteínas. Cuando se lee (expresa) la
información de un gen, se copia (transcribe) la secuencia
de bases en una cadena de ARN. Este ARN mensajero (ARNm) sirve
de molde para la síntesis proteica: su secuencia de bases
se traducirá en la secuencia de aminoácidos de
una determinada proteína.
La codificación de proteínas es sólo una
pequeña parte de la función del ADN, y por tanto
de la información que contiene. Mas para llegar a saber
esto, así como otros sencillos hechos, fue necesario descubrir
antes la organización global de las secuencias de ADN
y el modo en que las unidades funcionales del mismo, es decir,
los genes individuales, interactúan entre sí dentro
del repertorio genético total del organismo, al que se
denomina genoma.
El genoma de una célula de mamífero encierra unos
2500 millones de pares de bases de información, organizadas
a lo largo del ADN cromosómico. Las secuencias de bases
se disponen en compartimentos de información discretos:
los genes individuales. En el genoma de un mamífero hay
entre 50.000 y 100.000 genes, presumiblemente responsables cada
uno de especificar la estructura de un producto génico
en particular, normalmente una proteína.>>
(Text adaptat
de: "Moléculas de la vida" Robert A. Weinberg,
Investigación y Ciencia, Desembre 1985)
21.1.-
Des d'un punt de vista funcional o fisiològic, quines
són les molècules intermèdies entre l'ADN
i les proteïnes?
21.2.- Que s'entén per transcripció en els
nuclis cel·lulars?
21.3.- Quantes proteïnes es poden sintetitzar amb
la totalitat de l'ADN d'una cèl·lula de mamífer?
22.- Omplir
els espais buits del text següent:
<<Els
__________ o proteïnes són macromolècules
compostes essencialment de C, H, N i O. Les unitats constituents
són els ___________ (grups funcionals característics:
-COOH i -NH2), els quals a l'unir-se repetidament mitjançant
l'enllaç ___________ (entre el -COOH d'un ___________
i el -NH2
d'un altre, amb pèrdua d'una molècula d'___________,
formen les llargues cadenes dels polímers ___________.
Es combinen uns 20 __________ diferents per formar macromolècules
de milers d'unitats o monòmers.
Els àcids nucleics són compostos de C, H, O, N
i P. Les unitats constituents són: l'àcid ____________,
els sucres (____________ i ___________) i les ___________ ____________
(___________, timina, adenina, ____________ i ____________).
Una ___________, un ___________ i un àcid constitueixen
un ____________. La reunió de parelles de ____________
formant cadenes escaleriformes torsionades, conformen la macromolècula
dels àcids nucleics. Aquests si tenen ____________ es
troben únicament dins del ___________ de les cèl·lules
dels éssers superiors i són els dipositaris del
missatge ___________; en canvi si tenen ____________ es troben
al ___________ i al ___________ i són els encarregats
de dirigir el metabolisme (tot el conjunt de reaccions químiques
d'una cèl·lula) d'acord amb les instruccions de
l'___________ del ___________ .>>
23.- Expliqueu què s'entén per estructura
terciària d'una proteïna.
- continuació (anar als exercicis de bioquímica 4)
- inici pàgina
- tornar a l'índex
de biologia
- tornar a la pàgina
principal
Podeu contactar amb nosaltres
a: editor@cienciesnaturals.com
©
2003-04 Xavier Varela
|
