|
cienciesnaturals.com
activitats
de biologia humana
programació
oficial de biologia humana (matèria optativa batxillerat)
Cèl·lules mare o troncals
[pdf]
Les cèl·lules mare o cèl·lules
troncals tenen la doble propietat de poder regenerar-se a si
mateixes o de diferenciar-se en molts altres tipus cel·lulars.
Les cèl·lules mare embrionàries són
cèl·lules procedents de la massa cel·lular
interna del blastocist (ICM) o blastema. Cal recordar que el
blastocist és la blàstula primària dels
mamífers, també anomenat embrió preimplantacional,
i que consta de dues parts principals: el trofoblast, a la perifèria,
del qual deriven la placenta i els annexos embrionaris, i el
blastema. L'embrió ateny l'estat de blastocist en els
primers dies després de la fecundació i roman lliure
fins que esgota el material de reserva de l'òvul originari.
Les cèl·lules mare embrionàries són
les més característiques, tant per la seva capacitat
d'expansió com per la seva pluripotencialitat o capacitat
de transformar-se en qualsevol tipus de teixit llevat del trofoblast.
També es poden obtenir les cèl·lules mare
o troncals d'embrions en fase de segmentació fins al dia
que fa tres després de la fecundació; el seu nombre,
però és baix, fins a vuit cèl·lules,
la seva mida és reduïda i tenen una capacitat de
creixement baixa. Per altra banda, s'han trobat cèl·lules
mare en diferents teixits de l'adult, però no han demostrat,
fins ara, la gran capacitat d'expansió i de diferenciació
cel·lular que poseeixen les cèl·lules d'origen
embrionari.
Les cèl·lules mare o troncals
constitueixen una promesa ferma per a la medicina. L'ús
de cèl·lules mare procedents de teixits embrionaris,
fetals o adults, ha despertat un gran interès per la seva
aplicació en el reemplaçament de teixits que tenen
un funcionament defectuós, en persones malaltes. S'ha
suggerit que aquests tipus cel·lulars poden ser un recurs
òptim en el tractament de les malalties neurodegeneratives,
com la malaltia de Parkinson, un trastorn degeneratiu i progressiu
d'una discreta població de neurones del cervell mitjà
que presenta vàries característiques peculiars:
tremolor en repòs, lentitud a l'inici dels moviments i
rigidesa muscular. Aquesta malaltia afecta aproximadament a l'un
per cent de la població major de seixanta-cinc anys i
al 0,4 per cent de la població major de quaranta anys.
A llarg termini, les cèl·lules troncals, per la
seva capacitat de donar lloc a llinatges neuronals, es podrien
integrar al cervell dels malalts de Parkinson després
d'un transplantament.
L'absència d'insulina és
la causa de la diabetis mellitus del tipus 1, o diabetis insulinodependent,
que es manifesta en la infantesa i en l'adolescència per
destrucció autoimmune de més del 90 % de les cèl·lules
beta dels illots de Langerhans del pàncreas. La diabetis
tipus 1 és una malaltia que requereix d'administració
d'insulina durant tota la vida. Per altra banda, la diabetis
del tipus 2 o diabetis no insulinodependent és provocada
per la sobrealimentació i es caracteritza pel desenvolupament
per part de l'organisme d'una resistència cap als efectes
de la insulina malgrat que el pàncreas endocrí
la continuï produint. La insulina és l'única
hormona hipoglucemiant del nostre organisme, que tanmateix posseeix
diferents sistemes per augmentar els nivells de glucosa en la
sang: les hormones glucagó, catecolamines i hormona del
creixement. Les cèl·lules beta pancreàtiques
deriven de l'endoderma i són úniques en molts aspectes
de la seva fisiologia; en aquest sentit, és molt difícil
l'obtenció de cèl·lules beta artificials
mitjançant enginyeria genètica, ja que són
molts els gens que cal aconseguir expressar per tal d'obtenir
insulina. A més, és particularment important la
regulació dels nivells d'insulina perquè petites
variacions en la concentració d'aquesta hormona poden
provocar hipoglucèmia i causar la mort del pacient. En
el tractament de la diabetis les cèl·lules troncals
s'entreveuen també, a llarg termini, com a teràpies
revolucionàries.
Les malalties cardiovasculars degeneratives
constitueixen la primera causa de mortalitat en el món
industrialitzat. Fins a avui, quan la lesió del miocardi
arriba a ser prou greu com per alterar el funcionament del cor,
únicament disposem d'un tractament curatiu: el transplantament
de cor. S'han proposat diferents tècniques de transplanstament
cel·lular com a alternatives, i, probablement, la més
prometedora sigui la teràpia basada en les cèl·lules
mare. Recentment s'ha descobert que en el cor hi ha una població
de cèl·lules amb moltes de les característiques
de les cèl·lules mare embrionàries. La progènie
d'una sola d'aquestes cèl·lules aïllada del
miocardi ventricular adult pot generar els tres tipus principals
de cèl·lules cardíaques: els cardiòcits,
les cèl·lules endotelials i les llises. Així,
la progènie clònica introduïda en un cor,
després d'un infart, podria reconstruir la zona del miocardi
afectada per la necrosi postisquèmica. Un dels principals
problemes per portar a la pràctica aquests tipus de teràpies
és el nostre desconeixement dels mecanismes íntims
que controlen la diferenciació de les cèl·lules
troncals embrionàries en els diferents tipus cel·lulars
del nostre organisme.
Activitats:
1.- Les
cèl·lules mare embrionàries per a la recerca
científica i mèdica es podrien obtenir dels embrions
excedents congelats que resulten de les tècniques de reproducció
assistida; val a dir però, que aquesta pràctica,
ara per ara, a molts estats és considerada il·legal.
Quins motius creieu que hi deuen haver per a no permetre aquests
usos dels embrions congelats? Com s'hauria de reconduir aquesta
situació de manera que fos legal la recerca amb cèl·lules
mare embrionàries?
2.- Un
primer pas per a l'obtenció de cèl·lules
mare d'un diabètic del tipus 1, per exemple, seria l'obtenció
d'embrions clonats del malalt, fent ús de les tècniques
amb les que s'aconseguí l'ovella Dolly, i que poguessin
proporcionar una quantitat suficient de cèl·lules
beta clòniques per a la seva implantació en el
pàncreas malalt. Quin avantatge tindria la clonació
davant d'un transplantament cel·lular provinent d'un embrió
congelat excedent de la reproducció assistida?
3.- Per
quins motius serien més eficaces les cèl·lules
mare embrionàries que les cèl·lules mare
del propi cor del malalt cardiovascular, per aconseguir una teràpia
regenerativa?
inici pàgina
podeu contactar amb l'autor a:
editor@cienciesnaturals.com
© 2003-07 Xavier Varela |