cienciesnaturals.com

Biotecnologia dels bacteris a l'alimentació

2ª part: resum del treball de recerca de Roser Font Vilalta (curs 2002-2003)

Podeu aconseguir el treball complet contactant amb l'autora.

3.1.3. Els depredadors
Són organismes de l'ordre dels Myxobacteris. Són gramnegatius que viuen al terra, als excrements i sobre la vegetació en descomposició. Moltes espècies s'alimenten d'altres microorganismes. Malgrat tot, el Myxobacteri no és un exemple típic de depredador: un depredador normalment ingereix el que ha devorat abans de digerir-ho. En alguns hàbitats, els bacteris són menjats per una àmplia varietat de protozous depredadors. Les estadístiques diuen que, normalment, un sol depredador consumeix milers de bacteris al llarg de la seva vida, aquests protozous poden afectar la població bacteriana en aquests hàbits. Un exemple de bacteri depredador és el Bdellovibrio.

3.1.4. Els paràsits
Un paràsit és un organisme que viu dins d'un altre organisme viu, és a dir, l'hoste, i que el primer s,hi beneficia. En quasi tots els casos els paràsits obtenen l'aliment a partir de l'hoste, el qual aquest últim esdevé perjudicat.
El parasitisme pot ser adoptat com un camí de vida alternativa per alguns bacteris de vida lliure, encara que en alguns és obligatori. Els bacteris com Mycobacterium leprae (causant de la lepra), poden créixer només dins de determinats tipus de cèl·lules hostes (les eucariotes). I obliga als paràsits a dependre del propi metabolisme de l'hoste, i sovint no poden créixer en laboratoris, excepte en preparacions de cèl·lules vives especials.
Un paràsit que afecta els seu hoste durament, li pot causar malalties, o fins i tot, la mort, aquests són els anomenats patògens. Tot i que no tots els paràsits són patògens i no tots els patògens són paràsits. Un exemple de patogen que no actua com a paràsit és el Clostridium botulinum.

3.1.5. Els patògens
Algunes malalties són el resultat de l'activitat de certs microorganismes, aquests són els anomenats patògens. Sovint, la connexió entre malaltia i patogen, en algunes malalties, és altament específic: aquesta pot ser causada només per una espècie, que és l'apropiada, o per diferents tipus dins d'aquestes espècies. L'àntrax, per exemple, és causat només per espècies del Bacillus anthracis; aquests contenen plasmidis que codifiquen l'àntrax tòxic i, una càpsula que protegeix el patogen.
Algunes vegades, una malaltia és deguda a un organisme que no es comporta com un patogen i que, en realitat, pot ser un membre de la nostra pròpia microflora que tenim al cos; per exemple, el Bacteroides, que és comú a l'intestí, pot arribar a danyar o pot provocar la peritonitis. Aquest tipus d'organismes són els anomenats patògens oportunistes. La malaltia depèn de diversos factors, incloent el grau de resistència que té l'hoste i la virulència del patogen.

El camí de la infecció
La pell és, normalment, una barrera efectiva als patògens, però aquesta pell també pot ser trencada. Les membranes mucoses tendeixen a ser més vulnerables que la pell i, per tant, les infeccions són més comunes en aquestes regions. En la pulmonia i en la tos ferina, per exemple, la infecció comença a causa de la respiració, mentre que en el còlera i en el tifus comencen a la mucosa de l'intestí. Algunes malalties causades per bacteris patògens són les següents:
· El còlera: els seus símptomes són els vòmits i les diarrees abundants i líquides, amb un perill de deshidratació de xoc cardiocirculatori. El bacteri patogen (gramnegatiu), anomenat Vibrio cholerae es multiplica a l'intestí i forma un tipus de toxina que actua a les cèl·lules de la mucosa de l'intestí prim.
· El tifus: aquesta malaltia és causada pel bacteri anomenat Salmonella typhi (gramnegatiu). És molt comú a països on hi ha molta fam i misèria. Els símptomes són esgarrifances, febre i malestar general. Al llarg dels dies es produeixen complicacions respiratòries, circulatòries i nervioses. Algunes vegades pot causar la mort.
· El tètanus: és causat pel bacteri Clostridium tetani (grampositiu), ja que produeix una toxina que ataca a certes cèl·lules del sistema nerviós central. Provoca la dificultat per obrir la boca o contraccions musculars, que poden provocar la mort per asfíxia o aturada cardíaca. Es contagia a partir de les ferides a la pell, és a dir, per via cutània.
· La diftèria: és una inflamació molt greu a les mucoses de la faringe i la laringe, que pot produir l'asfíxia. És causat pel bacteri (grampositiu) Corynebacterium. Es contagia per via respiratòria.

3.2. Els autòtrofs
Els bacteris autòtrofs es diferencien dels anteriors pel simple fet d'obtenir la matèria orgànica a partir de la matèria inorgànica. Es classifiquen segons la font d'energia utilitzada: trobem els bacteris fotosintètics, els quals utilitzen la llum com a font d'energia i, els bacteris quimiosintètics, que utilitzen compostos inorgànics com a font d'energia. Els primers poden fer la fotosíntesi ja que contenen la bacterioclorofil·la com a pigment fotosintetitzador i poden fixar el CO2, però no poden fer la fotòlisi de l'aigua, per això, necessiten una quantitat de protons que poden ser la matèria orgànica o el sulfhídric.

4. Els bacteris i els antibiòtics
La paraula "antibiòtic" significa i significava, a l'antiguitat, que no hi havia cap tipus de microorganisme en un producte, o hi era en baixes concentracions o, fins i tot, inhibits o morts. Els antibiòtics són eficaços pel tractament de malalties causades per espècies bacterianes.
Alguns antibiòtics actuen en contra de petits grups d'espècies, mentre que d'altres actuen contra un gran grup d'organismes, incloent els grampositius i els gramnegatius. En alguns casos, uns antibiòtics naturals (produïts per bacteris) poden ser modificats químicament al laboratori per donar altres antibiòtics semisintètics, és a dir, que l'acció del bacteri a la formació dels antibiòtics sigui molt baixa o nul·la.
Una característica dels antibiòtics és que actuen al lloc precís de la cèl·lula, i depenent de l'antibiòtic, el lloc d'actuar pot ser a la paret cel·lular, a la membrana citoplasmàtica o pot ser en un enzim que fa la síntesi de proteïnes. Els bacteris patògens poden ser atacats sense perjudicar l'hoste.

4.1. Els bacteris resistents als antibiòtics
En alguns casos un bacteri resisteix als antibiòtics perquè li manca el peptidoglicà a la seva paret. Per exemple, espècies com el Mycoplasma, que no té paret cel·lular, no l'afectarà la penicil·lina. Alguns bacteris gramnegatius tenen la membrana exterior impermeable a certs antibiòtics, i tant els grampositius com els gramnegatius, la membrana citoplasmàtica pot actuar com a barrera. Alguns bacteris produeixen enzims que inactiven certs antibiòtics. La resistència als antibiòtics també pot ser un caràcter adquirit. Això pot passar, en la majoria de casos, a través de mutacions. Però encara que cada vegada s'estan produint més antibiòtics, els bacteris resistents a aquests continuen apareixen any rere any i, això significa que s'han d'anar produint més antibiòtics, i ha d'existir una necessitat general de la societat d'impedir l'aparició d'aquests bacteris resistents per evitar l'ús inapropiat dels antibiòtics.

3ª part

tornar a la 1ª part

Inici pàgina

© 2003 Roser Font Vilalta