logo 1108

una imatge

Vil·làDent de lleó o pixallits (Taraxacum officinale)

El dent de lleó o pixallits (Taraxacum officinale) és una planta de la família de les asteràcies o compostes, amb més de 20.000 espècies esteses per tot el món. Algunes són força conegudes, com la camamilla, l'enciam, l'escarola, la carxofera i el gira-sol. La seva principal característica és que tenen les flors agrupades en capítols. En el dent de lleó, d'una roseta basal de fulles surt una tija florífera que acaba en un sol capítol format per moltes flors petites amb una corol·la en forma de llengüeta (flors ligulàdes), totes iguals. Els fruits són secs i amb una sola llavor (aquenis), i duen al capdamunt una corona de pèls (vil·là). En la imatge el calze persistent que és receptacle dels aquenis amb els corresponents vil·lans.
[Enllaços externs: Enciclopèdia Catalana 1 (vil·là) - Enc. catalana 2 (compostes) - Wikipedia - Flickr 1 - Flickr 2]

Novetats curs 2008-2009

Resum de novetats curs 2007-2008

[+ més]

Un text

Lemke (1997) [1] diu que 'aprendre a parlar (i escriure) ciència és com aprendre a parlar una altra llengua'. El llenguatge de la ciència té sentit en el marc de la cultura científica i no es caracteritza només pels seus termes específics, sinó també per l’estructura dels gèneres utilitzats. Per això, un text que descriu científicament un fet és molt diferent del d’una novel·la o d’una poesia que parla del mateix fet, perquè no pretén el mateix. Aprendre a mirar un fenomen per arribar explicar-lo científicament implica descriure’l amb regles de joc pròpies del llenguatge científic. La mirada i la parla s’interrelacionen tan fortament que, aprenent a mirar d’una determinada manera, aprenem a parlar. I viceversa, aprenent a parlar amb les paraules i els estils propis de les ciències, aprenem a mirar.
A les classes de ciències, els alumnes (i els professors) escriuen, parlen, intercanvien punts de vista, revisen els seus textos, llegeixen ... , i a través d’aquesta activitat van generant coneixement científic escolar. És evident que a la classe de ciències els alumnes han d’aprendre els models científics i els termes especialitzats que formen part d’aquests models; però hi arriben a poc a poc, perquè comencen a parlar dels fenòmens amb les seves pròpies paraules, que van canviant a mesura que adquireixen més capacitat d’actuar, la qual requereix nous conceptes i nous models. Per això, podem dir que hi ha una ciència escolar relacionada i coherent amb la ciència experta, però que no és idèntica, en la qual hi ha espai per plantejar preguntes inèdites i respondre-les de manera creativa.
Mercè Izquierdo i Neus Sanmartí: Aprendre ciències tot aprenent a escriure ciència (aa.vv., Edicions 62, SA, 2003) - [1] Lemke, J.L.: Aprender a hablar ciencia. Lenguaje, aprendizaje y valores. (Barcelona: Paidós, 1997)

[+ més]

link stats motigo

Creative Commons License

Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons

| PDF | pàgina d'inici | contacteu amb l'autor | Flickr | ©2009 cienciesnaturals.com